La Llei 26/2007, de 23 d’octubre, de Responsabilitat Mediambiental, va instaurar un règim administratiu de responsabilitat mediambiental de caràcter majoritàriament objectiu i il·limitat, basat en els principis mediambientals comunitaris de “prevenció de danys” i “qui contamina, paga”.
Aquesta llei estableix pels operadors inclosos en el seu annex III l’obligació de constituir “garanties financeres per responsabilitat ambiental”, que a partir del 30 d’abril de 2010 podran ser obligatòries per a les activitats professionals de l’annex si es preveu que l’operador pot ocasionar danys la reparació primària dels quals s’avaluï per una quantitat igual o superior a 300.000 euros, límit que ascendeix a 2.000.000 d’euros en cas que l’operador disposi de la certificació EMAS (Sistema Comunitari de Gestió i Auditoria Mediambientals), o bé estigui adherit al sistema de gestió mediambiental UNE-EN ISO 14001:1996.
El 30 de juny de 2011 va entrar en vigor l’Ordre Ministerial ARM/1783/2011, de 22 de juny, que fixa el calendari d’entrada en vigor de l’obligatorietat de les garanties financeres en el marc de la Llei de Responsabilitat Mediambiental.
Aquesta ordre ministerial estableix un calendari gradual per a l’elaboració de les ordres ministerials per les quals es fixarà la data a partir de la qual serà exigible la garantia financera obligatòria.
L’heterogeneïtat d’activitats econòmiques o professionals enumerades en l’annex III de la Llei 26/2007, de 23 d’octubre, ha fet necessari realitzar una primera anàlisi que permeti identificar la relació de sectors inclosos en el seu àmbit d’aplicació. La classificació d’activitats s’ha dut a terme a partir de la valoració de tres criteris relacionats amb la perillositat de cada sector professional de l’annex III de la Llei. El resultat d’aplicar aquests criteris ofereix un valor o ordre de prioritat per a cada sector o grup d’activitats professionals.
El primer criteri de classificació es dirigeix a les activitats afectades per la Llei 16/2002, d’1 de juliol, de prevenció i control integrats de la contaminació (IPPC). El segon criteri es basa en un índex de sinistralitat, estimat en funció del nombre d’accidents registrats en els últims anys en instal·lacions industrials. Finalment, el tercer criteri fa referència a l’existència d’obligacions prèvies en matèria d’anàlisi de riscos o relatives a la constitució d’algun tipus d’assegurança o de garantia econòmica per danys al medi ambient.
A partir d’aquesta classificació s’estableix el següent calendari: les ordres ministerials a partir de les quals serà exigible la garantia financera obligatòria als sectors d’activitat que estiguin classificats amb el nivell de prioritat 1, es publicaran entre els dos i tres anys següents a l’entrada en vigor d’aquesta ordre, les relatives als sectors classificats amb el nivell de prioritat 2 es publicaran entre els tres i cinc anys següents, i entre els cinc i vuit anys següents a l’entrada en vigor d’aquesta ordre pels sectors d’activitat que estiguin classificats amb el nivell de prioritat 3.
En conseqüència i segons estableix l’Annex d’aquesta Ordre Ministerial, l’obligatorietat de les garanties financeres per a la major part d’activitats compreses en l’annex III no tindrà lloc dins dels propers 5 anys. (això no afecta a l’obligatorietat de l’assegurança per a gestors de residus perillosos que es manté en vigor).
El que es disposa en aquesta ordre ministerial s’estableix sense perjudici de l’obligació ja existent dels operadors de prevenir, evitar i reparar els danys mediambientals i les amenaces imminents de tals danys en els termes establerts en la Llei 26/2007. Per tant, encara que de moment no són obligatòries les garanties financeres, això no significa que no existeixi responsabilitat de l’operador del contingut de la cobertura en cas de sinistre. Amb independència de l’obligatorietat o no de l’assegurança, des de 2007, la responsabilitat de l’empresa per dany mediambiental existeix i se li podria exigir, per tant, tenir una assegurança ofereix protecció al patrimoni de l’empresa i de l’empresari.
De fet, en altres països de l’entorn comunitari sense que l’assegurança sigui obligatoria, existeix una de penetració major i amb un major encaix de primes que a Espanya. Tal és el cas de França, Alemanya, Regne Unit o Itàlia.
En relació amb el preu de l’assegurança, si bé, podria pensar-se que en la situació econòmica actual la prima pot ser una càrrega excessivament onerosa per a les empreses, en realitat, les primes de la assegurança de responsabilitat mediambiental són molt discretes.
